Capítol 2

El divendres a la tarda vam quedar per anar a la biblioteca. Havíem pensat de veure un munt de pel·lícules sobre detectius per conèixer quins són els secrets de la investigació. Ens va acompanyar la tia del Nan, l’Ona, que és supersimpàtica i una experta en cinema. Sempre ens aconsella quina pel·li hauríem de veure. Coneix un munt d'informació relacionada amb qualsevol pel·li; sap el nom de qui actua, com es diu el director, quin any es va estrenar, l'argument... És al·lucinant! Es podria dir que en sap tant perquè és gran, però la meva mare és més gran i no en té ni idea. I no cal dir el meu avi, que únicament veu les sèries del migdia, és que ni les pel·lis de quan ell era jove no li interessen. Ens vam agafar Els Goonies, Ace Ventura, Fantástico Sr. Fox i Los tres investigadores y el secreto de la isla esqueleto. Quina casualitat que hi hagués una pel·li sobre tres investigadors i que, a més, tinguessin la nostra edat. L’Ona ens va explicar que estava basada en una sèrie de llibres i que en cada un es narra una aventura diferent. Sens dubte hauríem de tenir la col·lecció de Los tres investigadores. El que vam aprendre és que una part clau per fer una bona investigació era observar, però també tenir la ment molt oberta i disposar de molta creativitat.

Després d'un cap de setmana plujós, ens havíem empassat totes les pel·lis, així que vam començar la setmana amb moltes ganes. I ens va arribar el cas més senzill de tots els que podíem imaginar. El mateix dilluns, a l'hora del menjador, estàvem ja amb la fruita, quan la Júlia Pérez de P5 se’ns va acostar amb cara de molta preocupació. La Júlia és una nena molt alegre i xerraire, amb la qual coincidim a classe de teatre els dijous al migdia. Molt possiblement, tothom a l'escola sap qui és, encara que no en sàpiga el nom. No passa desapercebuda. És pèl-roja, i no hi ha cap persona que porti el mateix pentinat, així que podríem dir que els seus cabells són el seu tret distintiu. Sempre va pentinada amb dues trenes, l’una a cada costat. Si la Júlia feia cara de preocupada és que alguna cosa important li havia passat. Ella pensava que havia perdut la seva ombra! I ens va explicar com va començar tot:
—No us ho creureu! Ahir, quan passejava per la Rambla amb la mare i el pare, abans d'anar a veure si l'àvia ja es trobava millor, vam parar un moment i li vam comprar unes Juanola...
—I això és el cas? —va interrompre el Nan.
—Què és un cas? —li va contestar la Júlia amb una altra pregunta.
—Com, que què és un cas? —el Nan no entenia res.
—Un cas és una cosa que t'ha passat i que vols solucionar — va explicar la Gina a la Júlia—. I nosaltres justament ajudem la gent a resoldre casos. Som detectius.
—Doncs, per això he vingut. Perquè m'ajudeu a trobar la meva ombra.
—Però quina ombra? —es preguntava el Nan.
—La meva, és clar! —va respondre la Júlia.
—No m'ho puc creure! Com Peter Pan? Em sembla que estem davant un cas molt interessant —va expressar la Gina més que entusiasmada.
—No ho entenc —insistia el Nan.
—A veure, Nan, has llegit Peter Pan? Doncs, la història explica que Peter Pan ha perdut la seva ombra perquè era molt entremaliada... —la Gina intentava aclarir les coses fins a que jo la vaig a interrompre.
—Deixeu que parli, que no tenim tot el dia —vaig concloure jo i la Júlia va començar a explicar-ho tot, no sense més interrupcions del Nan.

Resulta que ella creia que un científic li havia pres l’ombra. Teníem la teoria que la Júlia havia abusat massa de Phineas i Ferb i que tenia moltíssima imaginació. Després d’un llarg interrogatori, vam deduir que quan havien sortit de la farmàcia el cel estava ennuvolat i ella havia atribuït la pèrdua de la seva ombra a un dels farmacèutics. Ens va semblar un cas molt fàcil, només havíem d'esperar que se n'anés el temps de pluja per resoldre’l.
Teníem molts casos a la butxaca i no podíem perdre el temps, així que vam decidir resoldre primer el cas de la pilota. Sí, sí, aquell del Joan Mainé que havia perdut una pilota de futbol de les bones en una fàbrica abandonada. Vam quedar el dimecres a la tarda, molt d'hora, perquè no volíem que fos massa fosc. Una cosa era anar a buscar una pilota en una fàbrica i una altra molt diferent era estar dins d'una fàbrica buida quan ja era fosc. Per les indicacions que ens havia donat el Joan, la fàbrica era molt a prop de la casa de la Gina, i vam quedar allí per preparar-nos abans d'anar-hi. Necessitàvem una llanterna, tres cabdells de llana i uns walkie-talkies. Com qualsevol pare o mare, el pare de la Gina volia saber quins plans teníem per passar la tarda. Li vam explicar el cas que teníem entre mans i va riure. No va ser fins a més tard que vam entendre de què reia el pare de la Gina.

Estàvem davant de la fàbrica. Era un edifici bastant més gros que el del col·legi, tot gris, i semblava que estava caient a trossos. Semblava que portava abandonada mil anys. Els vidres estaven trencats i tenien molta pols. La porta tenia un forat tan gros que vam pensar que podríem entrar per allà, però no era “tan gros”. Quan vam ser davant de la fàbrica, ens vam adonar que no havíem pensat com ho faríem per entrar. Aquesta qüestió l’hauríem de tenir resolta per als futurs casos. Després d’estar voltant quasi mitjà hora, vam trobar una porta posterior que estava mig oberta. Una vegada dins, vam veure que era més fosc del que ens havíem imaginat. Va arribar el moment d’engegar les llanternes! Havíem planejat que ens separaríem. La llana era per utilitzar-la com Teseu; lligaríem els tres extrems en el mateix punt i ens aniríem allunyant en diferents direccions. A la pel·li de Los tres investigadores, havíem vist que un truc per guanyar temps era separar-se, d'aquesta manera s’aconseguia multiplicar els resultats. I així ho vam fer, era com si el nostre treball es multipliqués per tres. El pla era que qui trobés la pilota havia de comunicar-ho per walkie-talkie. No havien passat ni cinc minuts quan ens vam començar a avisar que l'havíem trobada. Sí, totes havíem trobat “la pilota”. No enteníem res de res. Però quan tornàvem sobre els nostres passos, ho vam comprendre tot, fins i tot l'acudit del pare de la Gina. A la paret, just a sobre del punt on havíem lligat les llanes, vam llegir: “Fàbrica de pilotes Bonaventura Bat”.
—Una fàbrica de pilooootes? —vam dir totes alhora.
—I quina és la del Mainé? —va preguntar el Nan.
—La qüestió —vaig aclarir jo —és que molt probablement no sigui cap d'aquestes tres.
—Però, com ho farem per trobar la del Joan? —va preguntar la Gina.
—Potser té el seu nom. Jo sempre l’escric a les meves coses —va explicar el Nan.
—Una solució —vaig suggerir —podria ser donar una d'aquestes pilotes al Joan. De fet, són noves i sembla que porten aquí bastant temps. Ningú no les trobarà a faltar. Suposo que estaria més que satisfet de com hem resolt el cas.
—No estic segura que d’això en puguem dir “resoldre el cas” —es queixà la Gina—. Recordeu que el Joan va dir que la seva era “de les bones”, “de futbol de les bones”, de fet.

Podríem haver continuat discutint eternament, però una riallada i uns bots de pilota a l'altra punta de la fàbrica van cridar la nostra atenció. Encara ens durava la valentia, així que vam decidir apropar-nos a veure qui hi havia allà, també. He de dir que no teníem gaire presa i que, com més ens hi apropàvem, més por teníem. S'estava fent fosc, de manera que ja només depeníem de les llanternes per veure el que havia davant nostre. I a més, la fàbrica era un lloc buit on cada petit so es sentia enormement. Quin cangueli! I tot va empitjorar quan de sobte el Nan em va murmurar que la Gina no era amb nosaltres. On era? Hauria fugit? Això era impossible. Diria que la Gina era la més valenta del grup. Llavors, s'hauria avançat per la seva curiositat. Però això era encara més impossible; nosaltres anàvem els primers, així que l'hauríem vist passar. No volia cridar i espantar a qui estigués fent soroll, així que vaig intentar cridar la Gina tan fluixet com vaig poder. I la Gina, que es trobava justament al meu costat, em va contestar: “Què?”. Crec que, en tota la meva vida, mai no havia tingut tanta por. Resulta que a la Gina se li havien acabat les piles, i el Nan, en no veure la llum de la seva llanterna, va pensar que no hi era. Quina situació! Vam continuar la nostra recerca. Quan vam arribar a una cantonada vam observar a l'altra banda del passadís una ombra que, encara que ni nosaltres ara ens ho podíem acabar d'explicar, juraríem que era l'ombra de la Júlia.

Sí, efectivament. L'ombra perduda de la Júlia Pérez de P5.