Capítol 4

ROBERT, ALÇA’T...

—Robert, alça’t, és hora de despertar-se —va cridar el meu pare—. Són les nou!

—Sí, ara vinc, papa —vaig respondre desganat.

Era un dia important, havíem de parlar amb el batlle.

Em vaig incorporar del llit d’un salt i tot seguit vaig sortir a trucar a la Gina, en Nan, la Júlia i en Joan Mainé.

—Ei, nois! Us sembla bé que aquesta tarda quedem per parlar amb el batlle?

—D’acord —va respondre en Nan.

—A les 5 us anirà bé, oi?

—Sí, d’acord, quedem a les cinc a la plaça de l’Ajuntament.

—D’acord —van respondre tots a l’uníson.

Vam quedar els 5 a la plaça de l’Ajuntament per anar a parlar amb l’alcalde. Una vegada allà, ens va atendre una noia d’uns 25 anys, molt bonica, amb pigues al voltant del nas, i ens va mirar afablement. Semblava molt simpàtica.

—Hola, bona tarda! Que podríem parlar amb el Sr. Bustos? —vaig dir a la recepcionista.

—Em sap greu, però per parlar amb el Sr. Bustos prèviament hauríeu d’haver concertat cita.

—Miri, senyoreta, tenim un problema greu i necessitaríem parlar amb ell molt urgentment —va insistir-hi la Júlia.

La Gina va sospirar tristament. En veure-ho, la secretària, va dir:

—Doncs... Espereu un moment, li preguntaré si pot baixar.

—Moltes gràcies —va contestar la Gina.

La secretària se’n va anar, mentre érem allà. Estàvem acabant d’aclarir el que li haurien de dir a una persona tan important:

—Doncs, és molt clar. Li hem de dir que hi ha un rumor fals i el volem aclarir, i ja està, tan fàcil com això —hi intervingué en Joan.

—Si us plau, nois, estarem parlant amb un senyor important. No es tracta de la veïna del costat, és l’alcalde de la capital de la comarca!

—Quina veïna del costat? La meva? Et refereixes a la Loli, oi? —va saltar el Nan tot interessat.

—Ai, Nan, és un dir —vaig respondre.

—I què és un dir? —insistia ell.

Vam posar els ulls en blanc.

—Ok, em tranquil·litzo.

La Gina assentí amb el cap, sarcàsticament.

—Calleu, calleu, que ja ve... —vaig fer el bram més fort que havia fet en tota la meva vida.

La secretària es va acostar a nosaltres i sospirà:

—Em sap greu, nois, però ara està... ocupat.

La Gina, en Joan i jo la vam mirar, tenia la mirada insegura...

—Em sembla que...

—ESTÀ MENTINT! —va exclamar en Joan.

—Joan! —li vam dir la Gina i jo a la vegada.

—Perdó, perdó...

—Ho sento, però ara hauríeu de marxar —la jove ens mirava amb una mirada trista—. Bé..., jo ara hauria d’anar a parlar amb uns clients.

I va desaparèixer darrere les cortines que hi havia per passar a la sala següent.

—Oooh... Ara que ens havíem il·lusionat! —va dir la Júlia, trista.

—Espera... Què us semblaria si...?

Vaig mirar els nois. Tots van fer un somriure trapella. La Júlia va riure.

—Xxxxt!

Silenciosament van pujar les escales amb la intenció de poder parlar amb l’alcalde.

Una vegada a dalt...

—Bon dia, alcalde, perdó si l’hem interromput en la seva... feina.

El Joan prosseguí amb l’explicació:

—El tema és que... Hem vingut aquí per confirmar-li que la fàbrica de pilotes del meu avi no està maleïda. I que, per culpa d’aquest rumor, la meva família ha acabat a la ruïna.

—No toqueu més aquest tema, que ja està tancat! Si no m’heu de dir res més, ja sabeu on és la porta i..., a més, en teoria no podeu ser aquí!

—Però, si més no..., podríem quedar un dia per parlar de la situació? —va insinuar la Gina.

—Però quins nens més pesats... D’acord. Contents? —ens va contestar el Sr. Bustos.

—Quedem el dissabte a casa meva: c. de l’Onze de Setembre, 65 —va dir afablement el Joan.

—Moltes gràcies, de debò, ens fa un gran favor... Bé... Hauríem de marxar —va dir la Gina.

D’acord, doncs fins dissabte —va dir l’alcalde.

Un cop a casa tots vam pensar que si parlàvem amb l’alcalde havíem de tenir proves del que li volíem explicar i saber què dir. Així doncs, vam anar a la fàbrica per fer unes quantes fotos que demostressin que tot allò no era veritat. Una vegada allà en Nan va fer les fotos i ens va dir que havien quedat bé, per això no les vam mirar...

Amb la feina feta vam decidir anar al diari per publicar les fotos i acabar d’una vegada per totes amb el rumor. Una vegada allà, quan va arribar el moment de veure les fotos...

—Ostres, tu! No pot ser...

—No se’n veu ni una...

—Has tapat l’objectiu...

—Jo... mmm... ho sento!

—Vinga, no perdem temps. Però, Nan, sobretot, recorda’t d’avisar els diaris que no publiquin les fotos a l’article —vaig recordar-li.

—Ui, ui.. Que tard s’ha fet! Marxo que els meus pares s’enfadaran —va dir el Nan.

L’endemà tothom parlava del mateix. En Nan no s’havia recordat d’avisar els editors i el desastre estava fet. Tothom creia que el dit del Nan era realment el fantasma del qual s’havia parlat durant tant de temps.

—Com ho arreglarem, això? —va exclamar la Gina.

Penedit del que havia passat, en Nan va decidir treballar pel seu compte i mirar de resoldre tot l’embolic en què estàvem posats.

Així que el Nan va començar a investigar a fons, fins que va poder posar-se en contacte amb aquell home que havia iniciat el rumor, en Joaquim.

El vell li va explicar la raó per la qual s’havia inventat aquell rumor:

“Jo, Joaquim Verdaguer, polític i amb 75 anys, voldria disculpar-me per haver creat aquest rumor fals, una traïció de joventut a un molt bon home. Ho vaig fer perquè pensava que era ell el causant que a l’escola em fessin ‘bulling’, ja que era el noi més popular de la nostra classe. Ho havia passat molt malament i em vaig adonar de l’error que havia comès just després d’haver-lo acabat d’inventar. N’estic molt penedit, de debò. La fàbrica de pilotes Mainé no està maleïda i no hi ha cap cosa estranya. Jo vaig crear el rumor i el desfaig en aquest article. Per un error el diari va publicar unes fotografies a les quals es reflecteix el dit d’un nen, que, per equivocació, la gent s’ho ha pres com si fos un fantasma. Ho sento de tot cor.”

Joaquim Verdaguer

L’endemà vam anar a visitar l’alcalde i, per sort, aquesta vegada ens va atendre, segurament perquè havia llegit l’article al diari i es va adonar que teníem raó.

—Bon dia, alcalde —digué en Nan.

—Hola, nois. Què voleu? —va dir l’alcalde.

—Et volíem comentar que, com ja sabeu, aquí a Sabadell hi ha una fàbrica on fa anys que ningú hi fa res. I ocupa un gran espai. Diuen que aquesta fàbrica està maleïda i això no és veritat, nosaltres ho hem pogut comprovar. Per això creiem que en aquest espai podríem posar un edifici que vagi bé a la ciutat.

—No estic gaire segur d’ajudar-vos en això, podria ser perillós. Aquest lloc està maleït i mai no deixarà d’estar-ho.

—Això no és veritat, allà no hi passa res d’estrany, només és que és un lloc abandonat i és normal que faci una mica de por, no creu? —va dir la Gina.

—Potser teniu raó —els va mirar durant uns segons i seguidament els va somriure—. D’acord, us ajudaré. Què voleu que hi hagi allà? —va suggerir amb un somriure d’orella a orella.

—Estaria bé que hi hagués un lloc on s’hi fes una mica de tot, és a dir, que hi hagi espais perquè la gent faci o assagi espectacles, i que s’hi ensenyin coses com ballar, cantar, pintar, etc. I també escenaris per representar el que s’hagi après!

—M’agrada molt, nois, però com el podríem anomenar? —va dir l’alcalde.

—Es podria dir “Les Arts de Sabadell” —vaig dir jo.

—No, millor: “Les Arts dels 3 detectius”.

—No.

—I doncs?

—Centre Private Investigadors.

—Crec que ens quedarà molt, molt i molt bé!