La Gina, el Nan i jo estàvem enmig de la fàbrica fosca totalment desorientats. Aquells bots de pilota, la riallada i l’ombra de la Júlia ens van deixar bocabadats. El Nan no parava de tremolar i ens posava encara més nerviosos. No sabíem què fer. Vam decidir agafar-nos de les mans i afrontar la por que teníem.
Vam decidir seguir el rastre de la llum. Vam començar caminant lentament fins que ens vam animar i vam anar més ràpid. De sobte la llanterna del Nan es va apagar! Ara només quedava la meva, ja que la de la Gina s’havia acabat feia estona. Què faríem amb una sola lot per a tots tres? No ens podíem tornar a dividir! El Nan tenia molta por i volia marxar, però nosaltres el vam agafar ben fort i li vam dir que el protegiríem.
De cop la llum que envoltava l’ombra es va apagar i ja no es veia res, també es va sentir un soroll d’un objecte metàl·lic que queia a terra. Aleshores es va sentir una veu que deia:
—No, Joan, però què has fet? No m’hi veig! Ens descobriran!
Vam reconèixer aquella veu i... efectivament! Era la veu de la Júlia.
Vam sortir corrents. Teníem clar que la nena era la Júlia, però qui l’acompanyava?
De tot això que va passar en vam treure una cosa bona. Sabíem que qui anava amb la Júlia era un tal Joan. Més tranquils de saber a què ens enfrontàvem, vam aprofitar-ho per acostar-nos-hi i els vam enfocar amb la llanterna que ens quedava. Aha! Quina sorpresa! Eren la Júlia i... el Joan Mainé!
—Júlia, Joan, però què hi feu aquí? —vaig dir jo.
—Oh, oh... ens han enxampat! —va dir la Júlia, preocupada —. Ja no podré veure la marató de Phineas i Ferb!
—Ei, no canvieu de tema. Ens podeu dir per què heu vingut? I per què fugíeu? —va dir la Gina.
—Això pregunta-ho al Joan, que és ell el que ho ha planejat tot.
—Què ha planejat? —va preguntar el Nan encuriosit.
—Doncs... jo simplement volia demostrar que a la fàbrica del meu avi no hi ha fantasmes, que no està encantada.
—Com? —va dir el Nan.
—Per què? —va preguntar la Gina.
—El teu avi? —vaig exclamar.
—Estic fart de sentir que aquesta fàbrica està encantada i que hi passen coses dolentes.
—Però per què t’interessa, això? —va voler saber la Gina.
—Doncs perquè la fàbrica era del meu avi! I generació darrere generació aquesta fàbrica ha portat la vergonya a la meva família. En realitat, l’incendi va ser un terrible accident involuntari.
El Nan el va interrompre i va dir:
—Ui, ui, ui... Jo estic ben perdut i no entenc res de res... Però, Júlia, què hi pinta aquí Phineas i Ferb?
—Doncs que el Joan m’ha dit que si el pla no funcionava bé o ens enxampaven, no em deixaria veure la Marató.
—Però qui és el Joan per no deixar-te veure la marató?
—El meu germà!
—Germanastre! —va corregir en Joan Mainé.
–Ostres! —vam exclamar tots tres a la vegada.
—Com? —va dir el Nan.
Llavors en Joan va explicar que quan la Júlia anava a P3 la seva mare i el seu pare es van ajuntar i que des de llavors viuen en una mateixa casa. El Joan volia demostrar que no hi havia cap fantasma a la fàbrica i per això va posar l’excusa de la pilota. I la Júlia ens volia conèixer abans d’ajudar el seu germanastre, així que va venir a explicar-nos la història de la seva ombra.
—Nois, necessito que m’ajudeu a demostrar a tot Sabadell que en aquesta fàbrica no hi passa res estrany .
—Ok, sembla que vaig entenent la història —vaig dir—. Però com et podem ajudar?
—Podríem escriure una carta al diari —va dir el Nan.
En Joan va explicar que els agradaria que en el lloc de la fàbrica s’hi construís algun edifici útil per a la ciutat, com un poliesportiu o una biblioteca, però que l’ajuntament mai no els havia fet cas perquè es pensaven que el lloc estava maleït.
—Doncs haurem d’anar a parlar amb els de l’Ajuntament, no?
—Deixem-ho per avui, que ha estat un dia molt llarg, però a partir de demà, ja tenim feina!Alumnes de 5è A de Nostra Llar
Professora: Roser Ros
